Fineart Igualada 2019


Ignasi Marroyo
IMATGES D’UNA ÈPOCA
Museu de la Pell

Si hi ha a Catalunya un Festival dedicat íntegrament a la fotografia que destaca per qualitat i continguts molt per damunt de la mitjana i que ja comença a tenir una tradició és el Fineart d’Igualada.

Diferents espais de la ciutat s’omplen d’exposicions fotogràfiques i activitats on hi poden trobar des d’agrupacions fotogràfiques fins a fotògrafs reconeguts i consolidats.

La Fotografia entesa com un Art.

Fineart Igualada 2019

On? Diferents espais de la ciutat d’Igualada

Fins el 16.03.2019

Anuncis

Berenice Abbot a Barcelona

La Fundación Mapfre a través de la seva sala d’exposicions a la Casa Garriga i Nogués ens convida a descobrir una retrospectiva per algunes de les imatges de Berenice Abbot.

Però qui fou Berenice Abbot?

Segons ens indica el propi retrat que en fa la mateixa Fundació Mapfre, fou una fotògrafa nord-americana avantguardista i audaç que va actuar de pont entre els cercles culturals de París i de Nova York en les dècades del 1920 i del 1930. Els seus retrats d’artistes i intel·lectuals parisencs i la seva visió de les transformacions de la ciutat de Nova York constitueixen un retrat excepcional de la modernitat del segle XX.

Berenice Abbott. Pionera, moderna, audaç proposa un recorregut exhaustiu per la trajectòria de la fotògrafa nord-americana (Springfield, Ohio, 1898 – Monson, Maine, 1991). La seva obra, una de les més captivadores de la fotografia nord-americana de la primera meitat del segle XX, va fer de pont entre l’avantguarda del vell continent i la creixent escena artística de la Costa Est dels Estats Units dels anys 1920 i 1930.

L’obra d’Abbott és un reflex de la seva gran habilitat per identificar i retratar els canvis del seu entorn. En conjunt, les seves fotografies constitueixen un excepcional retrat de la modernitat del nou segle, idea sobre la qual pivota aquesta mostra.

Berenice Abbot. Retrats de la modernitat

On? Fundación Mapfre. Sala d’exposicions Casa Garriga i Nogués de Barcelona

Fins el 19.05.2019

Eduard Olivella a l’AFB

Hi ha fotògrafs que al llarg de la seva trajectòria han dut a terme una autèntica tasca per documentar la vida cultural i social d’una ciutat.

És el cas d’Eduard Olivella que a través de l’exposició retrospectiva que l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona li dedica podem viatjar per la vida cultural de la ciutat pre i post Olímpica.

Segons el propi web de l’Arxiu:

“La selecció, integrada per més de cent fotografies i documents, fa un repàs de la trajectòria professional d’Eduard Olivella, vinculada a la vida cultural barcelonina. Així mateix, documenta alguns aspectes dels processos socioculturals que van experimentar les classes mitjanes barcelonines des de principis dels anys setanta fins després dels Jocs Olímpics, un període que es va caracteritzar per un gran dinamisme i una expansió del consum cultural.”

Eduard Olivella. Documentant cultura

On? Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB)

Fins el 18.05.2019

K de Kubrick

Hi ha cineastes i sobretot pel·lícules que formen part de la cultura popular del S.XX. Es converteixen en icònics, referents i la seva obra i trajectòria i l’extens material que ha generat acaben formant part de centres d’exposicions, museus i centres d’Art.

És el cas d’Stanley Kubrick, un nom de la història del cinema en Majúscules, que fins el 31 de març hi ha temps de visitar al CCCB la interessant retrospectiva que li dedica i una de les més curioses i destacades de la darrera temporada d’exposicions a Barcelona.

Destaquem en paraules del web del CCCB:

“Les pel·lícules d’Stanley Kubrick són famoses pels efectes especials i la innovadora composició pictòrica. A l’exposició hi ha diverses peces de material de gravació amb què treballava Kubrick: càmeres portàtils i d’estudi, una taula de muntatge Moviola i una selecció d’objectius de càmera, entre les quals hi ha un objectiu Zeiss ultraràpid amb què es van filmar les escenes il·luminades amb espelmes a la pel·lícula Barry Lyndon.

Els projectes que Stanley Kubrick no va poder dur a terme, com ara Napoleon i The Aryan Papers, també hi són representats en tot detall. El material recollit propietat del director mostra com d’avançades estaven tant la recerca com la preproducció d’aquesta pel·lícula sobre l’emperador francès i de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la Wartime Lies, de Louis Begley.”

Stanley Kubrick

On? CCCB

fins el 31.03.2019

El boom de la publicitat

Què la publicitat és un autèntic Art i què ja forma part del nostre imaginari col·lectiu des de fa dècades és una realitat evident en el moment que museus i centres d’exposicions en fan retrospectives ben interessants.

És el cas del Museu del Disseny de Barcelona que fins el 31 de març ens ofereix la possibitat de fer un viatge per una part de la història de la publicitat a través de la seva última i recomenable exposició temporal.

Com ens indica el seu web:

“El boom de la publicidad. Reclamos de hojalata, cartón y azulejo. 1890-1950″ recorre els diferents estils i dissenys de la publicitat comercial gràfica, més enllà dels cartells de paper, per acostar a tots els públics dissenys que una vegada van ser cèlebres i que han passat a ser elements de col.leccionisme. L’exhibició, de més de 250 peces, se centra en productes d’ús quotidià, des d’envasos d’aliments o begudes fins a productes de drogueria i farmàcia o tabac”

“El Boom de la Publicitat / Reclams de llauna, cartró i rajola 1890 – 1950”

On? Museu del Disseny de Barcelona

Fins el 31.03.2019

 

El mestre que va prometre el mar…

L’espai mirador del Museu Marítim de Barcelona ens apropa a una classe de l’època de la segona república i ens fa descobrir l’emotiva història del mestre Antoni Benaiges que va prometre als seus alumnes d’una escola rural d’un poblet de Burgos que anirien a veure el mar.

Com ens indica el web del Museu:

“Aquesta és la història d’una promesa que no es va poder complir, la que va fer un mestre als seus alumnes. El mestre era Antoni Benaiges. Els alumnes eren els nens i nenes de l’escola rural de Bañuelos de Bureba, un poble de la província de Burgos. La promesa la va fer un dia d’hivern de l’any 1936. Els va prometre el mar… (Francesc Escribano).

Exposició sobre Antoni Benaiges, mestre republicà de Mont-roig del Camp, que seguía les tècniques pedagògiques de Célestin Freinet. La metodologia de treball consistia a editar a l’escola unes petites publicacions o ‘quaderns’ a partir dels dibuixos i els textos lliures que feien els nens i nenes, i que eren un reflex de la seva manera de viure i d’entendre el món: sobre la família, les amistats, la població, els paisatges, les festes, les excursions, els viatges, els jocs, el folklore… La impremta, doncs, passava a tenir un paper essencial a l’aula: era l’instrument que permetia materialitzar, copsar, veure i tocar tot el que s’aprenia. Els quaderns de Bañuelos de Bureba eren el Gestos i el Recreo.”

A partir de la història punyent d’aquest humil mestre, l’exposició ens transporta uns temps molt concrets on es va poder impartir un model educatiu diferent i innovador en un ambient no gens fàcil.

És una exposició emotiva i recomanable.

Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar

On? Museu Marítim de Barcelona – Espai Mirador – gratuït

Fins el 13.03.2019

Des del terrat. Una retrospectiva de Carme Garcia Padrosa a l’AFB

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona ens ofereix la possibilitat de descobrir la particular mirada i trajectòria fotogràfica de Carme Garcia Padrosa (Barcelona 1915-2015) a través de fotografies que retraten els carrers i els terrats i la quotidianitat d’una època.

Segons el web de l’AFB:

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona presenta del 14 de juny al 27 d’octubre de 2018 l’exposició: “Carme Garcia Des del terrat”. La trajectòria fotogràfica de Carme Garcia Padrosa (Barcelona 1915-2015) s’inicia el 1935 i te continuïtat fins al 1987. Converteix el terrat de casa seva en mirador i estudi fotogràfic. Des del terrat baixa a les cases veïnes per captar escenes d’interior, per sortir després als carrers de Barcelona i de moltes altres ciutats. I retorna al terrat, en els darrers anys. Carme Garcia aboleix dicotomies entre interior i exterior; entre l’anomenat espai públic, el semipúblic i el privat; entre el viatge i l’espai domèstic. L’activitat, la vida, transita per tots aquests àmbits.

Una exposició amb imatges molt suggerents de la quotidianitat de tot una època.
Exposició “Carme Garcia. Des del terrat”

On? Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Fins el 27 d’octubre de 2018

Miserachs a la Pedrera

Xavier Miserachs forma part de la llista de grans fotogràfs catalans de la segona meitat del S.XX que van retratar un temps i un país amb un estil molt singular i lliure.

Les seves fotografies com ens indica el propi web de la Fundació Catalunya – La Pedrera:

“Va dur a terme una ruptura en clau de modernitat que va superar l’estretor de la censura franquista i la precarietat de l’autarquia. Va abandonar els estudis de medicina quan va descobrir la seva vocació de reporter i es va dedicar professionalment a la fotografia amb la creativitat i la passió d’un pioner. Gràcies a la sensibilitat envers l’humà, el sentit de l’humor i la intel·ligència de Miserachs, els seus reportatges tenen la força d’uns assajos crítics propers a l’autobiografia, de manera que la seva obra constitueix una semblança de la segona meitat del segle xx, així com el retrat viu i fresc de l’actitud del fotògraf davant la vida.”

Interessantíssima retrospectiva amb una molt bona selecció d’imatges apostant per una visió global de la seva trajectòria.

Xavier Miserachs. Epíleg imprevist.

On? Sala d’Exposicions de La Pedrera

Fins el 15.07.2018

 

Espais privats – Adolf Loos al Museu del Disseny

“La casa ha de plaure a tots, contràriament a l’obra d’art, que no té necessitat de complaure a ningú. L’obra d’art és un assumpte privat de l’artista. La casa no ho és.”

Adolf Loos forma part de la història de l’arquitectura i del disseny del primer terç del S.XX per haver dissenyat una sèrie d’espais arquitectònics i peces de mobiliari que a dia d’avui es consideren icòniques.

Fins el 25 de febrer el Museu del Disseny ens ofereix una interessant retrospectiva que inclou interiors de cases privades i espais comercials.

Com ens indica el web del Museu:

“L’exposició Adolf Loos. Espais privats mostra per primera vegada a Espanya una extensa mostra del treball d’aquesta figura de l’arquitectura vienesa, pioner del debat entre espais de vida pública i de vida privada. La mostra, comissariada per Pilar Parcerisas, posa en escena la revolució estètica de Loos (1870-1933) que en la Viena de 1900 es va revelar contra la Secessió vienesa, proposant una economia en la construcció arquitectònica i el disseny recuperant la columna clàssica, el revestiment i els valors tradicionals del classicisme.

L’exposició viatja al context literari, arquitectònic i filosòfic de la Viena de principis de segle XX i mostra projectes i un centenar dels objectes més significatius del mobiliari usat a les cases i apartaments de Loos. És en aquests espais interiors en els quals trobem a l’Adolf Loos més revolucionari. L’apartament constitueix l’esfera íntima, el refugi de l’individu enfront de la vida social. Valors com la intimitat, privadesa o confort troben en el disseny dels espais privats i l’ús del mobiliari domèstic de Loos un exemple de noves formes de la cultura de l’hàbitat.”

Adolf Loos – Espais privats

On? Museu del Disseny de Barcelona

Fins el 25.02.2018

El valor d’una mirada – de Francesc Esteve

El carretó, al mercat de Sabadell. Desembre de 1961. Foto: Francesc Esteve

Redescobrir el treball de fotògrafs singulars del S.XX de Catalunya que en diferents períodes han retratat la història de les darreres dècades a casa nostra és el que diverses institucions i museus han realitzat els darrers anys.

L’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, conegut per ser un dels centres de referència d’ensenyament reglat de formació en l’àmbit de la Fotografia, li dedica en el vestíbul del centre una retrospectiva al veterà fotògraf sabadellenc Francesc Esteve.

Com ens indica el web d’aquest Institut:

“L’IEFC presenta l’exposició Francesc Esteve, el valor de la mirada, un recull de fotografies significatives de Barcelona i la seva àrea metropolitana fetes entre els anys 50 i 60 del segle XX. La mostra és representativa dels principis argumentals i estètics d’un autor que va desenvolupar com a propis dins de la tendència de la seva època; uns documents fotogràfics que formen part de la nostra memòria col·lectiva.

L’exposició es complementa amb l’adaptació en format audiovisual de la seva sèrie fotogràfica titulada Oda, de 2017. Aquesta obra està composta per fotografies realitzades en diferents èpoques, des dels anys 40 fins a l’actualitat, que adapten en poema L’oda infinita de Joan Maragall.

Amb aquesta mostra, l’IEFC dóna reconeixement i projecció a una de les autories fotogràfiques que han establert i assentat el curs de la nostra cultura fotogràfica i que, per diverses raons, no han rebut la divulgació merescuda, com és el cas del fotògraf sabadellenc Francesc Esteve i Soley (1932).”

Francesc Esteve, el valor de la mirada

On?Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya

IEFC: C/ Comte d’Urgell, 187 (Recinte de l’Escola Industrial). Barcelona

De dilluns a divendres de 8:00 a 22:00 h.

Fins el 16.03.2018

Aquest 2018 Brassaï arribarà a la Fundació Mapfre de Barcelona

Brassai – The Eiffel Tower at Twilight, 1932 (Left) / Lamplighter (Right) extret del web widewalls

Aquest 2018 arrencarà amb diverses noves propostes en els museus i espais d’exposicions de Barcelona. En aquest primer apunt del 2018 ens volem fer ressò en una exposició que arribarà al febrer.

Brúixoles i fars com a blog ha tingut una especial predilecció per parlar d’aquelles exposicions centrades on l’Art, la Fotografia i autors de pes arriben a la nostra ciutat i els podem redescobrir en diferents sales.

La sala d’exposicions de la Fundació Mapfre a Barcelona a la Casa Garriga i Nogués s’ha especialitzat també en programar a la ciutat retrospectives de grans mestres de la fotografia contemporània.

A partir del 19 de febrer tindrem l’oportunitat de redescobrir algunes de les imatges sobretot de París que el fotògraf Brassaï (1899-1984) va realitzar i el van catapultar com un referent que van redefinir l’art fotogràfic.

Com ens avança el web de la Fundación Mapfre:

“El tema principal de su obra fue París, protagonista de algunas de sus imágenes más significativas y reconocidas. Captó instantes vitales del día a día de la ciudad, especialmente de su apariencia y vitalidad nocturnas, en una clara expresión de la poderosa dimensión artística de su mirada.

La capacidad evocadora de sus imágenes alcanzó un incuestionable reconocimiento que se extendió desde los círculos de la fotografía artística hasta la industria turística y los circuitos fotográficos comerciales.”

Brassaï

On? Sala Fundación MAPFRE Garriga i Nogués (Barcelona) 

del 19.02.18 fins el 13.05.18

Joana Biarnés. A contracorrent.

Joana Biarnés és un d’aquells noms que en els darrers temps on els museus i sales d’exposicions han decidit dedicar retrospectives a diferents fotògrafs i fotoperiodistes destacats, Biarnés és per damunt de tot una gran pionera en el fotoperiodisme espanyol ja que en els seus inicis una dona fotògrafa en els mitjans de premsa i revistes era quelcom poc habitual i estrany.

Les seves imatges aportaren frescor i modernitat en uns temps foscos com el Franquisme i en una època on la música, la moda, les tendències i el món social que s’obria a nous gustos i costums és retratat i mostrat amb una autenticitat i originalitat que segueixen sent un gran testimoni d’una època.

Tal i com ens indica el web del Palau Robert:

“Joana Biarnés (Terrassa, 1935) és la primera fotorreportera del periodisme català i espanyol que va anar “a contracorrent”, amb valentia en una època de pensament únic. El seu llegat fotogràfic, que va des de l’esport fins al reportatge social passant per accidents i catàstrofes, mostra una etapa clau del segle XX: els anys de l’Espanya trista i empobrida del franquisme i els inicis de la democràcia, amb aspiracions de llibertat i obertura d’una societat que recuperava la il·lusió. La mirada fotogràfica de Joana Biarnés va captar aquesta societat canviant i els personatges més representatius en situacions naturals i sorprenents.”

“Joana Biarnés. A Contracorrent”

On? Sales 1 i 2 del Palau Robert de Barcelona

Fins el 02.04.2017

La capsa entròpica [el museu d’objectes perduts]

El més fascinant de l’exposició “La capsa entròpica” és el mateix concepte i plantejament de l’exposició. Mostrar aquells objectes que per raons estètiques de la seva destrucció, històriques o pel seu lamentable estat degut a múltiples factors han caigut en l’oblit dels magatzems dels Museus.

Un gran calaix de sastre on diferents obres aparentment no relacionades entre sí mantenen un discurs estètic, artístics, històric que fa de l’experiència de la visita de l’exposició una interessant reflexió de com peces que han sofert autèntiques agressions o com per exemple les portes modernistes de la Casa Batlló de Gaudí que foren abandonades al carrer en ple Franquisme per posar-hi unes oficines comercials quan ningú valorava el Modernisme prenen una nova dimensió d’obres d’art.

Com ens indica el propi web del MNAC:

“Francesc Torres, artista polifacètic català, vol transformar una part del museu en una capsa entròpica fent ressaltar la seva funció preservadora. Afavorint obres majoritàriament dels segles XIX i XX seleccionades de la col·lecció del museu, Torres explora la col·lisió entre la història i la cultura reflexionant, al mateix temps, sobre la naturalesa dels museus.”

“L’estructura del projecte s’estendrà com un paisatge construït a base de fragments, uns literals i altres analògics, que mostraran la lluita constant de la preservació contra el resultat de tot tipus de destrucció: el pas del temps, fenòmens naturals, guerres, intolerància religiosa i antireligiosa, ètnica o política, plans urbanístics radicals o violència econòmica.”

Francesc Torres. La capsa entròpica [El museu d’objectes perduts]

On? MNAC

fins 14.01.2018

Ramon Pichot al MNAC

En els darrers temps diferents espais museístics com és el MNAC han decidit recuperar noms de la pintura i l’art català, sobretot del S.XX, que per diferents raons no havien tingut l’oportunitat de ser revisats en perspectiva en una exposició retrospectiva i en molts casos havien caigut en l’oblit.

Arriba el torn de recuperar l’obra del pintor Ramon Pichot que a mig camí del S.XIX i principis del S.XX va generar una obra que s’enmarca entre les corrents modernistes i les noves corrents artístiques de principis del S.XX. El que més sorprèn, com altres artistes de l’època, és el tractament precís i preciós dels colors i tonalitats tant vius de cadascún dels quadres.

Com ens ens indica l’espai web del MNAC:

La seva obra va anar evolucionant des del modernisme inicial fins al decorativisme de la segona dècada del segle XX, i es va caracteritzar especialment pel tractament i la preeminència del color. Tres escenaris el van marcar al llarg de la seva trajectòria artística: Barcelona, París i Cadaqués, i, temàticament, es va moure entre les escenes de gènere, els retrats, el paisatge de Cadaqués i el tipisme hispà.”

Ramon Pichot. D’Els Quatre Gats a la Maison Rose

On? MNAC

Fins el 21.01.2018

 

L’infern segons Rodin

La Fundació Mapfre exposa sota el títol “L’infern segons Rodin” fins el 21 de gener de 2018 una exposició d’escultures i materials d’Auguste Rodin (1840 -1917) que exploren el camí de la creació artística en l’obra que va marca la seva vida que fou el projecte de “La porta de l’infern”.

El gran interès de l’exposició es entendre com algunes escultures icòniques com “el pensador” que ja formen part de la història de l’Art van formar inicialment part d’un gran projecte que fou “La porta de l’infern” per un centre d’Art.

Com ens indica la pròpia pàgina de la Fundació:

“Aquesta exposició aplega una centena d’escultures i cap a trenta dibuixos, que rarament s’han exposat, així com diverses maquetes i models que permeten seguir el procés creatiu de l’escultor i l’evolució que la Porta va anar patint al llarg dels anys. Considerada com l’obra central de la carrera de l’escultor francès, que hi va treballar durant més de vint anys, aquesta obra monumental ofereix una visió espectacular de l’infern, febril i tempestuosa, però també sensual i evocadora.”

És una oportunitat única per veure material i dibuixos que rarament s’han exposat.

L’infern segons Rodin

On? Casa Garriga Nogués – Fundació Mapfre – Barcelona

Fins el 21.01.2018

També podeu llegir l’apunt que hem dedicat en el blog Pessics d’ànima i poetes del món parlant de la influència de Baudelaire amb Rodin

 

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.