Sebald [Les variacions de]

Imatge d'un cartell de Sebald al CCCB

Imatge d’un cartell de Sebald al CCCB

Redescobrir el món i el pensament d’un escriptor com W.G.Sebald a través de la seva pròpia obra però sobretot a través de la mirada d’altres artistes contemporanis és una aposta suggerent del CCCB.

Confesso que en sabia ben poc d’aquest autor però l’exposició del CCCB és una invitació al visitant a llegir o rellegir o almenys intentar buscar alguna dada més que ens permeti copsar tota la profunditat d’un autor per molts encara per descobrir.

Imatge de l'exposició de Sebald al CCCB

Imatge de l’exposició de Sebald al CCCB

Però realment…qui va ser W.G.Sebald?

(text extret de: Viquipèdia – W.G.Sebald)

Winfried Georg Sebald (en general conegut com a W. G. Sebald; Wertach, Tercer Reich, 18 de maig de 194414 de desembre del 2001 a Norfolk, Regne Unit) va ser un escriptor alemany i un Teòric de la Literatura.

W. G. Sebald va néixer el 18 de maig del 1944 a Wertach, Baviera, als últims temps de l’Alemnya nazi.

El 1966 va acabar els estudis de Literatura a la Universitat de Fribourg prop de la zona francòfona de Suïssa i va obtenir la Licence des lettres. El mateix any va emigrar a Anglaterra, on es va casar amb la seva parella des de l’escola. El 1976 es va traslladar amb la seva dona i la seva filla a una casa parroquial victoriana (The Old Rectory), on van començar un ampli jardí anglès de flors.

El 1968 va presentar la seva tesi de màster sobre Carl Sternheim. Tot seguit va treballar com a professor a la Universitat de Manchester; durant un any també va fer classes a l’internat privat suís Institut auf dem Rosenberg a Sankt Gallen. A partir del 1970 va donar classes a la Universitat d’East Anglia a Norwich i es va doctorar el 1973 amb un treball sobre Alfred Döblin. El 1986 va obtenir l’habilitació a la Universitat d’Hamburg amb Die Beschreibung des Unglücks. El 1988 va esdevenir professor de Literatura Alemanya Moderna a la Universitat d’East Anglia.

Sebald va morir el 14 de desembre del 2001 com a conseqüència d’un accident de cotxe. La tomba es troba al cementiri de St. Andrew’s (Framingham Earl, Norfolk NR14) a Poringland, Norwich, Norfolk.

Rebutjava els seus noms propis Winfried i Georg. Winfried era per ell un “nom del tot nazi“; per a la seva família, les seves germanes i els seus amics es deia “Max”, com també s’anomenava a si mateix.

L’unia una forta amistat amb l’escriptor Michael Hamburger. Aquest va traduir gran part de la obra de Sebald a l’anglès.

L’obra literària de Sebald va començar a produir-se a partir de finals dels anys 80 del segle XX. Mentre que a Alemanya se’l va començar a conèixer tan sols a partir dels anys noranta, va ser molt conegut al Regne Unit, els EUA (on Susan Sontag en va ser una important defensora), i més tard a França. Avui dia Sebald és un dels autors alemanys més discutits.

Molts dels seus textos es caracteritzen per un to melancòlic. En ells és molt important la pregunta sobre el significat i la funció del record i la memòria.

Imatge del rètol de l'exposició de Sebald al CCCB

Imatge del rètol de l’exposició de Sebald al CCCB

LES VARIACIONS DE SEBALD

fins el 26 de juliol de 2015

(text extret de la pàgina del CCCB: Les variacions de Sebald)

El CCCB organitza l’exposició «Les variacions Sebald», en què l’escriptor alemany, autor d’alguns dels llibres fonamentals del nostre canvi de segle, es convertirà en el fil conductor d’una interrogació sobre la història del segle xx i les seves projeccions en el segle xxi.  W.G. Sebald segueix als llimbs. La seva mort prematura en un accident de cotxe el 2001, en el moment que la seva obra començava a ser molt apreciada, el va canonitzar, però no s’ha deixat embalsamar, ni ha desaparegut. Sebald segueix ben viu. Els seus llibres continuen trobant lectors perquè les preguntes que proposaven no han trobat respostes definitives. Sebald no deixa d’interrogar-nos sobre la memòria, la història, la literatura, l’art, la contemporaneïtat.

El projecte es postula com un assaig visual i textual que recull la veu de l’autor i d’altres creadors en àmbits diversos, i que persegueix Sebald, el comenta, el prolonga i el fa sortir de si mateix per crear en companyia seva propostes noves.  L’exposició  mostra obres dels següents artistes: Carlos Amorales, Mariana Castillo Deball, Simon Faithfull, Andrea Geyer, Núria Güell, Susan Hiller, Josiah McElheny, Trevor Paglen, Fernando Sánchez Castillo, Taryn Simon, Jan Peter Tripp,  Guido Van der Werve,  Jeremy Wood.  I la col·laboració dels següents escriptors:  Piedad Bonnett, Jorge Carrión, Julià de Jòdar, Reinaldo Laddaga, Valeria Luiselli.

La seva obra, escrita en l’alemany de la seva infantesa, nostàlgica, evocadora, híbrida d’imatge i text, híbrida també de literatura de viatge, novel·la i assaig, autobiogràfica però interessada en la història col·lectiva, profundament poètica, explora la major part dels grans temes del segle xx: les migracions, la memòria individual, els discursos històrics, la violència política, el trauma, la figura de l’autor, el viatge, el turisme, els mapes mentals, la intertextualitat, l’arxiu, el documental i l’art i la literatura com a instruments ètics de restitució.

Pomés a la Pedrera

Una imatge de la retrospectiva de Pomés.

Una imatge de la retrospectiva de Pomés.

LEOPOLDO POMÉS – FLASHBACK

La Sala d’Exposicions de La Pedrera fins el 12 de juliol de 2015 ens ofereix la possibilitat de gaudir d’una interessant retrospectiva d’un reconegut nom del món de la publicitat i la fotografia a Catalunya.

Qui és realment Leopoldo Pomés?

(Informació extreta del portal de la Sala d’Exposicions de La Pedrera-Leopoldo Pomés-Flashback)

Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931)  és un dels noms indiscutibles de la fotografia contemporània catalana de la segona meitat del segle xx. Fotògraf, publicista, cineasta, dibuixant, poeta, empresari i gastrònom, Leopoldo Pomés ha mostrat al llarg de la seva dilatada carrera una passió constant per la imatge.

Home polièdric de mirada incisiva, personalitat desbordant i una extraordinària capacitat de seducció, Pomés va saber superar els estrets límits del «salonisme» i la crònica fotogràfica de la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta i captar l’esperit dels nous temps. Amb un potencial poètic enorme, ràpidament va esdevenir un creador innovador en el camp de la publicitat, que aleshores tot just començava a despertar a l’Espanya del «desarrollismo». Des del 1961, any en què va crear l’Studio Pomés, no ha deixat de combinar la seva passió per la fotografia amb la seva dedicació professional a la publicitat.

Fotografies trobades de Jordi Socías

 

 

Títol de la foto:" Cornualles" - Jordi Socías

Títol de la foto:” Cornualles” – Jordi Socías

Jordi Socías – Fotografies Trobades.

Acostumats a veure tot tipus d’exposicions fotogràfiques d’autors i temàtiques diverses molt interessants i recomenables però sovint de fotogràfs de gran nivell d’àmbit internacional, veure una petita retrospectiva de quaranta anys d’imatges d’un fotògraf català amb una mirada molt peculiar ja de per sí ha de ser una proposta recomenable.

Fins el 26 d’abril de 2015 [La Virreina] Centre de la imatge ens ofereix la possibilitat per recrear-nos amb selecció d’imatges ben curioses del fotògraf Jordí Socías.

Les fotografies de Jordi Socías (Barcelona, 1945) han omplert diaris i revistes des que, l’any 1972, va convertir una càmera fotogràfica en el seu instrument de treball i, sense deixar d’aprendre ell mateix, va començar a ensenyar a les persones que miraven les seves obres en què consisteix l’art de mirar. El seu primer mestre va ser el cinema. I de la mà de Godard i dels directors de la Nouvelle Vague es va endinsar en el món de la imatge per acabar descobrint la fotografia gràcies a grans noms (de Cartier-Bresson a William Klein, de Man Ray a Richard Avedon) que li van fer evident que la imatge té un llenguatge i que les fotografies s’han de saber llegir. Ell mateix és, avui, un mestre.

En les sales de La Virreina Centre de la Imatge Jordi Socías ens ensenya una tria de les fotografies que ha fet durant prop de quaranta anys: retrats, imatges que ens parlen de la història recent d’un país i moltes altres que han aparegut davant dels seus ulls en un moment o altre de la seva carrera; imatges trobades que ens ensenyen a veure més enllà de la realitat més evident.

(Text extret del portal de La Virreina – Centre de la Imatge)

Tan lluny, tan a prop…

Diferents imatges de l'exposició "Tan lluny, tan a prop".

Diferents imatges de l’exposició “Tan lluny, tan a prop”.

La fundació Foto Colectania sempre ens ofereix retrospectives de gran qualitat i molt interessants i recomenables que ajuden a conèixer diferents visions del món de la fotografia.

“Tan lluny, tan a prop. Documentalisme fotogràfic als anys 70” és una proposta per conèixer l’obra de sis autors espanyols que varen retratar de ben aprop i gairebé com un document antropològic una Espanya que començava a desaparèixer.

Aquesta mostra es pot veure fins el 2 d’abril.

“Amb l’exposició “Tan lluny, tan a prop”, la Fundació Foto Colectania revisa l’obra dels màxims exponents del documentalisme fotogràfic espanyol sorgit en la dècada dels setanta. Els sis autors que integren la mostra – Koldo Chamorro, Cristina García Rodero, Cristóbal Hara, Fernando Herráez, Anna Turbau i Ramón Zabalza – es caracteritzen per haver renovat el gènere en aplicar un enfocament directe i una nova visió que assentaria les bases per a les generacions posteriors. L’exposició, que està comisariada per Cristina Zelich, organitzada juntament amb el festival PhotoEspaña i produïda pel Ministeri de Cultura, es podrà veure a Foto Colectania del 16 de desembre de 2014 al 2 d’abril de 2015.”

(Text extret del portal de la Fundació)

 

La negra Barcelona dels Germans Muñoz Ramonet

Jardins Antiga Casa Muñoz-Ramonet  Barcelona - Foto:G.Boloix

Jardins Antiga Casa Muñoz-Ramonet Barcelona – Foto:G.Boloix

 

Barcelona Visions és una galeria d’Art Fotogràfic situada als Banys Vells en ple barri de la Ribera de Barcelona. Ens  ha sorprès aquest hivern amb una proposta ben curiosa: un projecte fotogràfic col·lectiu que converteix en imatges tres llibres ben diferents però amb un nexe en comú que és retratar la Barcelona dels germans Muñoz Ramonet.

Aquesta exposició es va tancar el passat 1 de març però en podem consultar tota la informació aquí: La negra Barcelona dels germans Muñoz Ramonet

La negra Barcelona dels germans Muñoz Ramonet és un projecte fotogràfic col·lectiu que converteix en imatges tres llibres ben diferents entre sí, però amb un nexe comú: Barcelona i els germans Muñoz Ramonet. “Si te dicen que caí” “Muñoz Ramonet Societat Il·limitada” i “La invención de Carmen Broto” ens submergeixen en una ciutat obscura i uns personatges tèrbols que se’ns mostraran a través de la mirada i de l’objectiu de la càmera de 5 fotògrafs amb àmplia experiència expositiva (Alvaro Sanchez Montañés, Faustí Llucià, Gabriele Merolli, Joan Teixidor i Xavi Piera )

Una exposició on es recrea lliurement la Barcelona i l’empremta dels germans Muñoz Ramonet, un pols a una ciutat i a una època fosca i glamurosa a la vegada. La postguerra on conviuen la misèria, i la pobresa de la majoria de la població amb el luxe i la disbauxa d’una minoria, la d’una elit sense escrúpols. La Barcelona que potser no coneixem tant com ens pensem. Que eren i que són ara el Palau Robert, Can Batlló, el Palauet de Muntaner, els Magatzems el Siglo i El Aguila….? L’imperi dels germans Muñoz, els reis d’estraperlo, els prínceps del tripijoc. Corrupció, poder, sexe. Res de nou. “Si en el cielo manda Dios, en la tierra los Muñoz”. Una herència que ens permetrà consolidar en el temps la imatge d’una Barcelona que es transforma, però que no canvia. La seva ànima continua amagant racons negres, molt negres”

(Text extret de Barcelona Visions)

En el mateix moment que visitava els jardins de l’antiga casa del carrer Muntaner dels  Muñoz Ramonet va coincidir que estava llegint un capítol on del llibre “Catalanes todos” de Javier Pérez-Andújar:

Portada de "Catalanes todos" editat per Tusquets.

Portada de “Catalanes todos” editat per Tusquets.

“Como aquel año de 1957 el Barça ganó por quinta vez la Copa del Generalísimo, en disputada final contra el Español, el financiero e industrial textil Julio Muñoz Ramonet se puso muy contento y quiso celebrarlo por todo lo alto. El señor Muñoz Ramonet y su hermano Álvaro hacían gala (aunque nunca se sabe si merecidamente) de ser los dos hombres más pudientes de Barcelona.

Pero la clase media de la ciudad así lo creía y por los umbríos pisos del Ensanche corrió como la pólvora el dicho siguiente:

“Después de Dios, los hermanos Muñoz”. Lo cierto es que ambos hermanos eran propietarios de bancos en Suiza, del Palacio Robert en Paseo de Gracia con Avenida del Generalísimo, y del Hotel Ritz, entre otras grandes compañías. Y también es cierto que al igual que a toda la gente de orden, les gustaba el fútbol.”

(capítulo 18 “Escuela de mandarines” – “Catalanes Todos” de Javier Pérez Andújar. Tusquets Editores, colección andanzas nº834. Barcelona, 2014)

Bloc a WordPress.com.