El més fascinant de l’exposició “La capsa entròpica” és el mateix concepte i plantejament de l’exposició. Mostrar aquells objectes que per raons estètiques de la seva destrucció, històriques o pel seu lamentable estat degut a múltiples factors han caigut en l’oblit dels magatzems dels Museus.

Un gran calaix de sastre on diferents obres aparentment no relacionades entre sí mantenen un discurs estètic, artístics, històric que fa de l’experiència de la visita de l’exposició una interessant reflexió de com peces que han sofert autèntiques agressions o com per exemple les portes modernistes de la Casa Batlló de Gaudí que foren abandonades al carrer en ple Franquisme per posar-hi unes oficines comercials quan ningú valorava el Modernisme prenen una nova dimensió d’obres d’art.

Com ens indica el propi web del MNAC:

“Francesc Torres, artista polifacètic català, vol transformar una part del museu en una capsa entròpica fent ressaltar la seva funció preservadora. Afavorint obres majoritàriament dels segles XIX i XX seleccionades de la col·lecció del museu, Torres explora la col·lisió entre la història i la cultura reflexionant, al mateix temps, sobre la naturalesa dels museus.”

“L’estructura del projecte s’estendrà com un paisatge construït a base de fragments, uns literals i altres analògics, que mostraran la lluita constant de la preservació contra el resultat de tot tipus de destrucció: el pas del temps, fenòmens naturals, guerres, intolerància religiosa i antireligiosa, ètnica o política, plans urbanístics radicals o violència econòmica.”

Francesc Torres. La capsa entròpica [El museu d’objectes perduts]

On? MNAC

fins 14.01.2018

En els darrers temps diferents espais museístics com és el MNAC han decidit recuperar noms de la pintura i l’art català, sobretot del S.XX, que per diferents raons no havien tingut l’oportunitat de ser revisats en perspectiva en una exposició retrospectiva i en molts casos havien caigut en l’oblit.

Arriba el torn de recuperar l’obra del pintor Ramon Pichot que a mig camí del S.XIX i principis del S.XX va generar una obra que s’enmarca entre les corrents modernistes i les noves corrents artístiques de principis del S.XX. El que més sorprèn, com altres artistes de l’època, és el tractament precís i preciós dels colors i tonalitats tant vius de cadascún dels quadres.

Com ens ens indica l’espai web del MNAC:

“La seva obra va anar evolucionant des del modernisme inicial fins al decorativisme de la segona dècada del segle XX, i es va caracteritzar especialment pel tractament i la preeminència del color. Tres escenaris el van marcar al llarg de la seva trajectòria artística: Barcelona, París i Cadaqués, i, temàticament, es va moure entre les escenes de gènere, els retrats, el paisatge de Cadaqués i el tipisme hispà.”

Ramon Pichot. D’Els Quatre Gats a la Maison Rose

On? MNAC

Fins el 21.01.2018

La Fundació Mapfre exposa sota el títol “L’infern segons Rodin” fins el 21 de gener de 2018 una exposició d’escultures i materials d’Auguste Rodin (1840 -1917) que exploren el camí de la creació artística en l’obra que va marca la seva vida que fou el projecte de “La porta de l’infern”.

El gran interès de l’exposició es entendre com algunes escultures icòniques com “el pensador” que ja formen part de la història de l’Art van formar inicialment part d’un gran projecte que fou “La porta de l’infern” per un centre d’Art.

Com ens indica la pròpia pàgina de la Fundació:

“Aquesta exposició aplega una centena d’escultures i cap a trenta dibuixos, que rarament s’han exposat, així com diverses maquetes i models que permeten seguir el procés creatiu de l’escultor i l’evolució que la Porta va anar patint al llarg dels anys. Considerada com l’obra central de la carrera de l’escultor francès, que hi va treballar durant més de vint anys, aquesta obra monumental ofereix una visió espectacular de l’infern, febril i tempestuosa, però també sensual i evocadora.”

És una oportunitat única per veure material i dibuixos que rarament s’han exposat.

L’infern segons Rodin

On? Casa Garriga Nogués – Fundació Mapfre – Barcelona

Fins el 21.01.2018

També podeu llegir l’apunt que hem dedicat en el blog Pessics d’ànima i poetes del món parlant de la influència de Baudelaire amb Rodin

El MNAC està realitzant els darrers anys una valuosa tasca de recuperació i reinvidicació d’artistes catalans (Lluïsa Vidal,  Xavier Gosé, Torné Esquius) contemporanis del segle XX que per diferents motius havien quedat en l’oblit però que van ser destacats en el seu moment i es mereixen tenir el seu reconeixement.

Com ens indica el propi portal del museu:

“Revisar a fons la trajectòria d’Ismael Smith Marí (Barcelona, 1886 – White Plains, Nova York, 1972) era tasca pendent de la història de l’art català. Va ser famós els primers anys de la seva carrera, però el 1919 va marxar a viure als Estats Units i aleshores va començar el procés del seu oblit.”

“Era una obra inquietant i variada, que va anar quedant al marge del discurs oficial fins a arribar al desclassament i el menyspreu. La seva figura no es començà a revisar fins després de mort, gràcies als esforços d’alguns dels seus admiradors més fidels.”

Una interessant retrospectiva per descobrir les diferents facetes d’un artista català que havia caigut en l’oblit.

La bellesa i els monstres – Ismael Smith

On? MNAC

Fins 17.09.2017