La ciutat de Barcelona viurà a partir del 26 de gener una nova edició del Festival literari dedicat al gènere de la literatura negra -criminal: BCNegra.
És un festival de referència que ja ha conseguit fer-se un lloc amb la seves presentacions i xerrades i que obre el calendari juntament amb Tiana Negra dels grans Festivals Literaris de l’any.
Enguany la informació del Festival tindrà un record especial pel detectiu Carvalho creat per Vázquez Montalbán:
“L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán ha estat trobat culpable de l’existència a Barcelona de BCNegra, una de les trobades de novel·la negra més populars del sud d’Europa, d’aquí que els lectors i lectores de la ciutat l’hagin condemnat a tornar-hi una vegada i una altra, tot i que ja faci 13 anys que ens va deixar.
I és que no hi ha edició de BCNegra en la que no s’esmenti un cop i un altre el pare de Carvalho, però, en la del 2017, Vázquez Montalbán serà el tema d’una exposició i també d’un acte d’homenatge que recordarà el 40 aniversari de l’edició de La soledad del mánager, tercer lliurament de les aventures del detectiu d’origen gallec.”
Fins el 2 d’octubre de 2016el Museu d’Història de Catalunya ens ofereix una exposició centrada amb tot l’univers que va acompanyar una de les entregues més personals i emblemàtiques de la sèrie d’aventures de Tintín del dibuixant belga Hergé.
L’exposició repasa la part històrica que va inspirar a Hergé el còmic “Tíntin al Tibet”.
Com indica la pròpia pàgina del propi Museu:
El 3 de juny de 1950, una expedició francesa encapçalada per Maurice Herzog va assolir l’Annapurna, el primer cim de més de 8.000 metres conquerit per l’home. L’èpica ascensió va inspirar a Hergé a l’hora de crear Tintín al Tibet, un dels títols més personals de la seva col·lecció. Reviurem l’aventura del jove reporter al país de l’Himàlaia i retrem homenatge tant a l’expedició d’Herzog com a les successives expedicions catalanes dels anys 1974, 1984 i 1987.
La convicció en l’assoliment d’un somni, l’alternança entre l’esperança i la desesperació, així com la descoberta i fascinació per la cultura tibetana, són alguns dels trets que posa de relleu aquesta exposició.
Tintín al Tibet és el treball més personal d’Hergé. En aquell moment, l’autor patia una forta crisi espiritual i la seva creació va constituir una veritable teràpia introspectiva. Hergé ens mostra la part més humana i trascendent de Tintín alhora que dóna via lliure a la seva fascinació per Orient. Des de la seva publicació en el 1958, es calcula que s’han venut més de 250 milions d’àlbums arreu del món, en mes de cent idiomes. El 1965, apareix l’edició catalana, traduïda per Joaquim Ventalló. La publicació del llibre coincideix amb la fugida del Dalai-lama cap a l’Índia, fugint de la repressió xinesa. Una qüestió que, més de mig segle després, continua d’actualitat.
Una curiosa exposició tant pels amants de Tintín com pels qui els agrada endinsar-se en altres cultures.
Redescobrir la figura del desaperagut escriptor mallorquí Baltasar Porcel a través dels seus móns descrits en les seves obres de ficció i no ficció és un interessant exercici que ens planteja la retrospectiva que li dedica el Palau Robert de Barcelona.
Imatge extreta de google imatges- mitjà: última hora.es
Reconec haver llegit poc l’obra de Porcel més enllà dels seus articles periodístics, potser com ha passat en molts altres escriptors s’ha conegut a vegades molt més l’ombra del personatge que no tant la seva polifacètica obra. Els espais dedicats a redescobrir el seu Andratx natal em semblen fascinants plens d’històries antigues i de pirates on la mar, els perills i els fars que alertaven dels enemics els fan llibres que caldria redescobrir.
Redescobrir el món i el pensament d’un escriptor com W.G.Sebald a través de la seva pròpia obra però sobretot a través de la mirada d’altres artistes contemporanis és una aposta suggerent del CCCB.
Confesso que en sabia ben poc d’aquest autor però l’exposició del CCCB és una invitació al visitant a llegir o rellegir o almenys intentar buscar alguna dada més que ens permeti copsar tota la profunditat d’un autor per molts encara per descobrir.
W. G. Sebald va néixer el 18 de maig del 1944 a Wertach, Baviera, als últims temps de l’Alemnya nazi.
El 1966 va acabar els estudis de Literatura a la Universitat de Fribourg prop de la zona francòfona de Suïssa i va obtenir la Licence des lettres. El mateix any va emigrar a Anglaterra, on es va casar amb la seva parella des de l’escola. El 1976 es va traslladar amb la seva dona i la seva filla a una casa parroquial victoriana (The Old Rectory), on van començar un ampli jardí anglès de flors.
Sebald va morir el 14 de desembre del 2001 com a conseqüència d’un accident de cotxe. La tomba es troba al cementiri de St. Andrew’s (Framingham Earl, Norfolk NR14) a Poringland, Norwich, Norfolk.
Rebutjava els seus noms propis Winfried i Georg. Winfried era per ell un “nom del tot nazi“; per a la seva família, les seves germanes i els seus amics es deia “Max”, com també s’anomenava a si mateix.
L’unia una forta amistat amb l’escriptor Michael Hamburger. Aquest va traduir gran part de la obra de Sebald a l’anglès.
L’obra literària de Sebald va començar a produir-se a partir de finals dels anys 80 del segle XX. Mentre que a Alemanya se’l va començar a conèixer tan sols a partir dels anys noranta, va ser molt conegut al Regne Unit, els EUA (on Susan Sontag en va ser una important defensora), i més tard a França. Avui dia Sebald és un dels autors alemanys més discutits.
Molts dels seus textos es caracteritzen per un to melancòlic. En ells és molt important la pregunta sobre el significat i la funció del record i la memòria.
El CCCB organitza l’exposició «Les variacions Sebald», en què l’escriptor alemany, autor d’alguns dels llibres fonamentals del nostre canvi de segle, es convertirà en el fil conductor d’una interrogació sobre la història del segle xx i les seves projeccions en el segle xxi. W.G. Sebald segueix als llimbs. La seva mort prematura en un accident de cotxe el 2001, en el moment que la seva obra començava a ser molt apreciada, el va canonitzar, però no s’ha deixat embalsamar, ni ha desaparegut. Sebald segueix ben viu. Els seus llibres continuen trobant lectors perquè les preguntes que proposaven no han trobat respostes definitives. Sebald no deixa d’interrogar-nos sobre la memòria, la història, la literatura, l’art, la contemporaneïtat.
El projecte es postula com un assaig visual i textual que recull la veu de l’autor i d’altres creadors en àmbits diversos, i que persegueix Sebald, el comenta, el prolonga i el fa sortir de si mateix per crear en companyia seva propostes noves. L’exposició mostra obres dels següents artistes: Carlos Amorales, Mariana Castillo Deball, Simon Faithfull, Andrea Geyer, Núria Güell, Susan Hiller, Josiah McElheny, Trevor Paglen, Fernando Sánchez Castillo, Taryn Simon, Jan Peter Tripp, Guido Van der Werve, Jeremy Wood. I la col·laboració dels següents escriptors: Piedad Bonnett, Jorge Carrión, Julià de Jòdar, Reinaldo Laddaga, Valeria Luiselli.
La seva obra, escrita en l’alemany de la seva infantesa, nostàlgica, evocadora, híbrida d’imatge i text, híbrida també de literatura de viatge, novel·la i assaig, autobiogràfica però interessada en la història col·lectiva, profundament poètica, explora la major part dels grans temes del segle xx: les migracions, la memòria individual, els discursos històrics, la violència política, el trauma, la figura de l’autor, el viatge, el turisme, els mapes mentals, la intertextualitat, l’arxiu, el documental i l’art i la literatura com a instruments ètics de restitució.
Jardins Antiga Casa Muñoz-Ramonet Barcelona – Foto:G.Boloix
Barcelona Visions és una galeria d’Art Fotogràfic situada als Banys Vells en ple barri de la Ribera de Barcelona. Ens ha sorprès aquest hivern amb una proposta ben curiosa: un projecte fotogràfic col·lectiu que converteix en imatges tres llibres ben diferents però amb un nexe en comú que és retratar la Barcelona dels germans Muñoz Ramonet.
La negra Barcelona dels germans Muñoz Ramonet és un projecte fotogràfic col·lectiu que converteix en imatges tres llibres ben diferents entre sí, però amb un nexe comú: Barcelona i els germans Muñoz Ramonet. “Si te dicen que caí” “Muñoz Ramonet Societat Il·limitada” i “La invención de Carmen Broto” ens submergeixen en una ciutat obscura i uns personatges tèrbols que se’ns mostraran a través de la mirada i de l’objectiu de la càmera de 5 fotògrafs amb àmplia experiència expositiva (Alvaro Sanchez Montañés, Faustí Llucià, Gabriele Merolli, Joan Teixidor i Xavi Piera )
Una exposició on es recrea lliurement la Barcelona i l’empremta dels germans Muñoz Ramonet, un pols a una ciutat i a una època fosca i glamurosa a la vegada. La postguerra on conviuen la misèria, i la pobresa de la majoria de la població amb el luxe i la disbauxa d’una minoria, la d’una elit sense escrúpols. La Barcelona que potser no coneixem tant com ens pensem. Que eren i que són ara el Palau Robert, Can Batlló, el Palauet de Muntaner, els Magatzems el Siglo i El Aguila….? L’imperi dels germans Muñoz, els reis d’estraperlo, els prínceps del tripijoc. Corrupció, poder, sexe. Res de nou. “Si en el cielo manda Dios, en la tierra los Muñoz”. Una herència que ens permetrà consolidar en el temps la imatge d’una Barcelona que es transforma, però que no canvia. La seva ànima continua amagant racons negres, molt negres”
“Como aquel año de 1957 el Barça ganó por quinta vez la Copa del Generalísimo, en disputada final contra el Español, el financiero e industrial textil Julio Muñoz Ramonet se puso muy contento y quiso celebrarlo por todo lo alto. El señor Muñoz Ramonet y su hermano Álvaro hacían gala (aunque nunca se sabe si merecidamente) de ser los dos hombres más pudientes de Barcelona.
Pero la clase media de la ciudad así lo creía y por los umbríos pisos del Ensanche corrió como la pólvora el dicho siguiente:
“Después de Dios, los hermanos Muñoz”. Lo cierto es que ambos hermanos eran propietarios de bancos en Suiza, del Palacio Robert en Paseo de Gracia con Avenida del Generalísimo, y del Hotel Ritz, entre otras grandes compañías. Y también es cierto que al igual que a toda la gente de orden, les gustaba el fútbol.”
(capítulo 18 “Escuela de mandarines” – “Catalanes Todos” de Javier Pérez Andújar. Tusquets Editores, colección andanzas nº834. Barcelona, 2014)
Unes espelmes acompanyen aquest llibre. I és que enguany fa 40 anys i ja és tot un clàssic. Pedrolo és molt més que el “Mecanoscrit del segon origen” però si més no és un llibre que ha acompanyat a diverses generacions de lectors i també n’és un dels més coneguts d’aquest gran autor que va fer tant per la literatura de gènere i que no sempre se la valorat com es mereix.
Unes espelmes d’aniversari acompanyen aquest llibre.
I és que Pere Calders fa 20 anys que ens va deixar però els seus contes sempre ens acompanyen com aquesta tria de contes en format de llibre de butxaca.
“L’enigma Colom” és l’última novel·la històrica de Maria Carme Roca.
No sabem si Colom va utilitzar molts plànols per descobrir el Nou Món però si que sabem que Maria Carme Roca ha posat tot el seu enginy en la seva última novel·la històrica: “L’enigma Colom”.
“L’enigma Colom” és el títol de l’última novel·la històrica de Maria Carme Roca
“L’altra” és el segon llibre publicat per Marta Rojals, escriptora revelació del darrer Sant Jordi que enguany també ha aconseguit atraure als lectors amb la seva segona proposta amb temàtiques i conflictes totalment contemporanis dels temps actuals.
Aquesta foto més que tenir un objecte té una part del cos.
“Generación paréntesis”: Una crònica molt personal dels temps actuals a càrrec de la periodista Joana Bonet.
Vaig fer la maleta un dia de juny és una novel·la de Cinta Arasa.
Vaig fer la maleta un dia de juny de Cinta Arasa és l’últim premi Enric Valor. Una novel·la que ens transporta a un món anglosaxó de fàbriques i obres de principis de segle però que també pot ser perfectament el nostre món de fàbriques i obrers de principis de segle. Una novel·la potent tant per joves com pe adults.
Vaig fer la maleta un dia de juny és una novel·la de Cinta Arasa
Missió Trobairitz és una llilbre de Cinta Arasa
Missió Trobairitz és una novel·la per infants i joves que ens fa viatjar cap a l’Occitània del temps del trobadors on precisament també hi havia dones que escrivien versos i la Cinta Arasa les reivindica en aquest llibre.
brúixoles i fars 